10/02/2009

L'Espai canvia d'espai

Després de gairebé dos anys parlant amb vosaltres de llibres des d'aquest raconet del ciberespai, avui aquest bloc fa les maletes i surt a conèixer nous paisatges i a viure noves aventures. Des d'ara mateix, podreu seguint compartint amb nosaltres el vici impune de la lectura a la següent adreça:


Com que una mudança com aquesta no és fa cada dia, veureu que ens hem rentat la cara i ens hem posat guapos per a l'ocassió. Tant de bó us agradin el nou aspecte del bloc i els nous continguts amb què procurarem anar enriquint-lo properament. Esperem seguir gaudint de les vostres visites i les vostres intervencions durant, al menys, uns altres dos anys de lectures compartides... I als amics blocaires que ens teniu enllaçats des de les vostres pàgines, us donem les gràcies per la vostra fidelitat al llarg de tot aquest temps i us convidem a actualitzar l'enllaç.

Ens veiem al nou Espai de llibres!

07/02/2009

Identitats

Tot i que les contraportades dels llibres de l'editorial Anagrama no acostumen a ser gaire del gust de qui això escriu, amb la seva tendència general a la recensió minuciosa, l'elogi excessiu i fins i tot l'espoiler descarat, la de La hija de la amante, el darrer llibre de A. M. Homes, té al menys la virtut indubtable d'escollir una cita d'una altra escriptora favorita d'aquest Espai, Zadie Smith, per definir la importància diriem que simbòlica de la novel·lista nord-americana dins el panorama de la narrativa actual. Això és el que diu la cita de l'autora de Dents blanques:

"A. M. Homes es, para los escritores de mi generación, una especie de heroína, y La hija de la amante es el último ejemplo de valentía y genialidad. Es un libro apasionante, demoledor y furiosamente bueno, escrito con una sinceridad de la que pocos seríamos capaces."

Valent, genial i demolidor són tres adjectius que s'han aplicat amb insistència als llibres d'A. M. Homes al menys des de la publicació de la seva primera col·lecció de relats, The Safety of Objects (1990), que incloia, entre d'altres cròniques d'alienaments i disfuncions familiars, una història sobre un noi enamorat de la nina Barbie de la seva germana petita. (El llibre està encara inèdit a Espanya, però el relat en qüestió, un petit clàssic de la narrativa breu actual, el podeu trobar dins la imprescindible antologia d'escriptors nord-americans Generación quemada, editada per Siruela i compilada precisament per Zadie Smith.) La consolidació definitiva com a escriptora polèmica, incòmoda i controvertida li va arribar, però, amb la publicació l'any 1996 de El fin de Alice, una esplèndida novel·la protagonitzada per una noia universitària que se sent atreta pels adolescents i entaula una relació obsessiva amb un pedòfil empresonat. Després van seguir Música para corazones incendiados, els relats de Cosas que debes saber i la novel·la Este libro te salvará la vida, del que ja vam parlar aquí en el seu moment i que, en cert sentit, va suposar una normalització del discurs narratiu d' A. M. Homes, renunciant tant als experimentalismes formals de les seves propostes anteriors com a la seva aparent voluntat de colpir el lector.

Ara es publica a Espanya la que és la primera incursió de Homes dins el gènere autobiogràfic, i el resultat, com gairebé sempre en ella, és una lectura addictiva i transformadora. La història que ens explica La hija de la amante és la de la pròpia A. M. Homes, que va ser donada en adopció tot just néixer i que als trenta anys es va retrobar amb els seus pares naturals. Aquest retrobament va ser de tot menys feliç: una mare malalta i inestable, un pare amb actituts de vell conqueridor, una sòrdida història d'amor, abussos i abandonament i un munt de preguntes sense resposta sobre la pròpia identitat personal i col·lectiva i sobre el sentit de rastrejar el nostre passat familiar en busca de explicacions al nostre present. Les millors pàgines del llibre són precisament aquestes: les que ens posen davant la lluita d'A. M. Homes amb si mateixa en el moment de decidir com afrontar un torrent de noves informacions que, d'alguna manera, semblen forçar-la a variar substancialment la imatge que de si mateixa s'havia anat construint al llarg de tota la seva infància.

Llegir un llibre d'A. M. Homes sempre és una experiència molt recomanable. Si encara no ho heu fet mai, aquesta obra pot ser una bona elecció per començar. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, les paraules d'elogi que figuren a la contraportada no exageren: La hija de la amante és un llibre apassionant, demolidor i furiosament bó. Paraula de Zadie Smith.


03/02/2009

Les novetats de febrer

Ja teniu disponible a la nostra secció de guies de lectura una nova guia comentada amb les darreres novel·les i els darrers llibres de relats que hem comprat a la Biblioteca Ca n'Altimira. Si li feu una ullada comprobareu que la collita d'aquest mes ha estat ben bona: favorits d'aquest blog com A. M. Homes i Nick Hornby, clàssics vius de la novel·la negra com Henning Mankell, Michael Connelly i Petros Markaris, l'indi Aravind Adiga i la irlandesa Anne Enright (premis Booker de 2008 i 2007 respectivament), joves realitats de la narrativa espanyola i catalana actuals com Andres Barba, Lolita Bosch i Marc Romera, i, com no, l'esperadíssima segona part de la trilogia que ha convertit (per desgràcia, pòstumament) el suec Stieg Larsson en la gran figura de la narrativa criminal europea del moment: La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina. Bona lectura!

30/01/2009

Lleure (cinc opcions)


Opció guitarra espanyola: James Joyce



Opció boxa invertida: Ernest Hemingway



Opció relax voramar: Luis Cernuda



Opció entomologia suïssa: Vladimir Nabokov


Opció descans dominical: William Faulkner

Temps feliços



Truman Capote, Gruocho Marx i el zoòleg Jim Fowler afilant les seves llengües al llegendari programa de la televisió nord-americana The Dick Cavett Show. Temps feliços, realment.

28/01/2009

Res no mor


El gran Vincent Price, escenificant El Corb d' Edgar Allan Poe amb la mateixa intensitat aterridora que alguns encara recordem d'aquelles velles cintes dirigides per Roger Corman. Avui que hem conegut la mort de John Updike, un altre retratista de la cara fosca del somni americà, sembla un bon dia per tornar la vista enrera i atendre de nou al missatge de Poe: tot torna, res no mor i els records, d'una manera o altra, acabaran sent la nostra perdició.

(El video ha arribat a aquest raconet del ciberespai de la mà del sempre atent senyor Boix.)

23/01/2009

Crec en res

Si sou de Barcelona i rodalies, potser vau tenir la sort de visitar, fa uns messos, l'exposició que el CCCB va organitzar sobre el món de J. G. Ballard. I si us la vau perdre, encara sou a temps de fer una ullada a l'interessantíssim catàleg de la mostra editat pel propi Centre i per la Diputació de Barcelona: J. G. Ballard. Autòpsia del nou mil·lenni. Visualment, el llibre és una petita meravella, i a més conté tota una sèrie d'articles sobre l'univers visionari/perturbat de Ballard a càrrec de gent tant valuosa com Jordi Costa, Rodrigo Fresán o Vicente Luis Mora, a qui citavem ahir mateix; però el millor de tot són els fragments de l'obra ballardiana que van il·luminant (o potser enfosquint) cadascuna de les pàgines del llibre, colpejant la nostra conciència amb un seguit de reflexions que, per acumulació, acaben fent-nos sospitar que potser la realitat no és exactament aquesta cosa fixa i immutable que sempre haviem cregut que era.

Us recomano de veritat que busqueu aquest llibre i li dediqueu una tarda; és una d'aquestes lectures que no et deixen indiferent.


"Crec en el poder de la imaginació per refer el món, per alliberar la veritat que duem dins, per frenar la nit, per trascendir la mort, per embruixar les autopistes, per congraciar-nos amb els ocells, pero aconseguir les confidències dels bojos."

"Crec en les meves pròpies obsessions, en la bellesa dels accidents de cotxes, en la pau del bosc submergit, en les excitacions de la platja de vacances deserta, en l'elegància dels cementirs de cotxes, en el misteri dels aparcaments de diverses plantes, en la poesia dels hotels abandonats. "

"Crec en la mort del futur, en l'esgotament del temps, en la nostra recerca d'un temps nou en els somriures de les cambreres de les autopistes i dels ulls cansats dels controladors aeris en aeroports fora de temporada."

"Crec en la bogeria, en la veritat d'allò que és inexplicable, en el sentit comú de les pedres, en la demència de les flors, en la malaltia reservada pers astronautes de la missió Apolo per a la raça humana."

"Crec en les perversions, en els nostres capricis amb arbres, princeses, primers ministres, gasolineres abandonades (més belles que el Taj Mahal), núvols i ocells."

"Crec en la mort de les emocions i en el triomf de la imaginació."

"Crec en res."

"Vivim en un món governat per ficcions de tota mena: la comercialització en massa, la publicitat, la política convertida en una branca de la publicitat, la traducció instantània de la ciència i la tecnologia en l'imaginari popular, la creixent confusió i confrontació d'identitats en el camp dels bens de consum, l'anul·lació anticipada, per part de la pantalla de televisió, de tota resposta imaginativa lliure o original a l'experiència. Vivim en l'interior d'una novel·la enorme. A l'escriptor en particular cada cop li resulta menys necessari inventar el contingut fictici de la seva novel·la. La ficció ja existeix. La tasca de l'escriptor és inventar la realitat."


"Avancem cap a una època de reixes de seguretat i espais emmurallats. Pel que fa a la vida, la deixen en mans de les càmeres de seguretat. La gent tanca la porta amb clau i es desendolla el sistema nerviós."

"En un cert sentit, la pornografia és la forma de ficció més política, ja que mostra com ens utilitzem i ens explotem els uns als altres de la manera més compulsiva i despietada."

"El futur que m'interessa són els propers cinc minuts."

22/01/2009

Singularitats

"Hay tres clases de autores: 1) quienes escriben sin pensar, escribiendo de memoria o directamente a partir de libros ajenos; son los más numerosos. 2) Aquellos que piensan mientras escriben y piensan para escribir; hay bastantes. 3) Los que han pensado antes de ponerse a escribir, y sólo escriben porque lo han pensado antes; no hay muchos así."

Arthur Schopenhauer, assajant una taxonomia del modus escribendi dels literats del seu temps (també del nostre?) als seus Manuscritos berlineses. Citat per Vicente Luis Mora (de qui ja hem parlat abans aquí) al seu llibre Singularidades: una diagnosi ben raonada, personalíssima i sovint buscadament polèmica de l'estat de salut de la literatura espanyola actual. Si us interessen la teoria i la crítica literària i voleu comprobar si hi ha vida (i de quin tipus) més enllà dels suplements de llibres del diaris, no us podeu perdre aquest assaig. El trobareu a Bartleby Editores.

21/01/2009

Nens perduts

"Al principio los Niños Perdidos de Londres eran cuatro: Sid, Auggie, Florece y Tommy Boy. Eso era antes de que Tommy Boy se atreviera a ir a la charcutería. Ahora los Niños Perdidos de Londres son tres, y Auggie dice que Florence huele tan mal porque se va a morir. Auggie dice que la gente huele muy mal justo antes de morirse. A Sid le parece que Florence huele mal porque es una guarra y no hay más que hablar."

Inici contundent de Los niños perdidos de Londres, un relat inèdit de Javier Calvo publicat al número 301 de la revista Quimera.

19/01/2009

Morts personals

"La mort és sempre la mateixa, però cada home es mor a la seva manera. A J. T. Malone li va arribar d’una manera tan senzilla que durant un temps va confondre el final de la vida amb el començament d’una nova estació. L’hivern del seu quarantè any va ser anormalment fred per a aquell poble del Sud —amb dies gèlids i pàl·lids i nits radiants. La primavera va arribar amb violència a mitjan març d’aquell any de 1953, i en Malone estava pàl·lid i xafat aquells dies de floració incipient i cels ventosos. Com a farmacèutic es va diagnosticar astènia primaveral i es va receptar un tònic a base de fetge i ferro."

Rellotge sense busques, de Carson McCullers: un inici realment memorable que hem manllevat, sense cap mena de vergonya, del nou blog de la nostra estimada Berta Bocado. El llibre el trobareu editat per Edicions del Salobre; el blog de la Berta, Un chat botté, el teniu a menys d'un clic de distància.

16/01/2009

Fums








La revista Litoral ha dedicat el seu darrer número al món del tabac, i el resultat, com sempre, és una autèntica exhibició d'intel·ligència i bon gust. Escriptors i cineastes, científics, actors, personatges del còmic i de la publicitat, tots agermanats pel mateix gest d'agafar la pipa o la cigarreta i deixar anar orgullosament els seus fums al món.
A les fotos, per aquest ordre: Albert Camus, Georges Simenon, William Faulkner, Tennesse Williams, Luis Cernuda, Juan Carlos Onetti i, si el fum no ens enganya, Guillermo Cabrera Infante.

13/01/2009

Tot i més

L'any 1965, dos joves radioastrònoms estaven provant de fer servir una gran antena de comunicacions en uns laboratoris de Nova Jersey. Es deien Arno Penzias i Robert Wilson, i tenien un problema: cada vegada que posaven en marxa l'antena, un persistent soroll de fons els impedia treballar. Durant més d'un any van fer tot el que se'ls va passar pel cap per lliurar-se'n: van revisar tot el sistema elèctric, van desmuntar i tornar a muntar tots els instruments, van escalar fins a la punta de l'antena per netejar-la... i el soroll mai desapareixia. Arribava de tots els punts del cel, al dia i a la nit, les quatre estacions de l'any. Era una mena de xiuxiueig continu i agobiant que feia impossible qualsevol mena de treball experimental.

Entretant, a només 50 kilòmetres de distància i sense que Penzias i Wilson ho sabessin, un equip de científics de la Universitat de Princeton comandats per Robert Dicke estaven provant de trobar precisament el soroll que estava embogint els dos joves radiastrònoms. La idea que els guiava havia estat proposada als anys 40 per un astrofísic rus, i consistia en que si es mirava a suficient profunditat dins l'espai, podrian trobar-se restes de la radiació còsmica de fons deixada per la gran explosió que va donar origen a l'univers. El soroll que Penzias i Wilson estaven sentint era precisament aquesta radiació residual del Big Bang; però, fins que els dos radioastrònoms no van trucar a Robert Dicke per demanar-li consell sobre com lliurar-se del seu problema, no van saber que, sense voler-ho, havien trobat el límit visible de l'univers. L'any 1976, Arno Penzias i Robert Wilson van rebre el Nobel de Física en premi a una troballa el sentit de la qual, pel que sembla, no van arribar a entendre en absolut fins que no van llegir l'article que Dicke va publicar al respecte temps després.


Aquesta és una de les centenars d'anècdotes sobre el món de la ciència i els científics que trobem a Una breve historia de casi todo, un fascinant llibre de Bill Bryson que, increïblement, no només fa honor al seu títol, sinò que fins i tot el supera. A efectes d'ordenació dins els prestatges de la llibreria o la biblioteca, aquest és un llibre de divulgació científica: un d'aquests llibres amb títols i portades llamatius, sovint gruixuts i plens de taules i dibuixos esotèrics que proven de fer-nos accessibles a nosaltres, pobres mortals de lletres, matèries i conceptes que acostumen a semblar-nos molt i molt llunyans. El llibre de Bryson té un títol curiós, tracta sobre ciència, és gruixut i resulta molt entenedor; però també és, en termes estrictament literaris, un dels millors llibres que podeu tenir la sort de llegir.
Potser ja coneixeu Bill Bryson; si algun cop ha caigut a les vostres mans algun dels seus llibres de viatges o de cròniques periodístiques, segur que no l'heu oblidat. Títols com En las antípodas, Made in América i Historias de un gran país l'han convertit en tot un clàssic a Anglaterra, el seu país d'adopció, fins el punt d'haver rebut la Reial Ordre de l'Imperi Britànic. Abans de Una breve historia de casi todo, l'únic llibre seu que jo havia llegit era Historias de un gran país, una col·lecció de setanta dos articles que Bill Bryson va anar publicant al diari anglès Daily Mail a partir de l'any 1996 relatant la seva vida quotidiana als Estats Units, país al que havia retornat feia poc després de vint anys vivint a les Illes. En aquell llibre, Bryson feia gala d'un sentit de l'humor, una capacitat d'observació i un gust gairebé nabokovià pel detall a l'abast de molt pocs escriptors; a Una breve història de casi todo, totes aquestes virtuts i unes quantes més (claredat expositiva, precisió verbal, un sentit prodigiós del ritme i l'estructura) son posades del servei d'una ambició tan esbojarrada que resulta increïble que ningú se n'hagi pogut sortir ben parat.

I el cas es que Bill Bryson se n'ha sortit. I ho ha fet d'una forma realment admirable.

El nostre món, ens diu l'escriptor a cadascuna de les pàgines del seu llibre, és infinitament més complex, sorprenent i meravellós del que qualsevol de nosaltres podem arribar tant sols a imaginar. Des dels protons fins a les supernoves, des dels habitants cecs i translúcids de les fosses abissals fins a la inquietant i abundantíssima vida microscòpica que bull als nostres coixins, aquest planeta nostre és ple de tota classe de prodigis que només gràcies a la ciència estem tot just començant a descobrir. Hi ha més misteris en el comportament erràtic de certs cucs de terra que en la millor novel·la policíaca que se us pugui passar pel cap; i Bill Bryson és justament l'home capaç de fer que aquests misteris ens resultin realment interessants.

Una breve historia de casi todo fa un repàs de la història de la ciència des dels segles XVII o XVIII fins els nostres dies, i ho fa centrant-se no només en els coneixements acumulats durant tot aquest temps en els camps de la física, la química, l'astronomia, la geologia o la biologia, sinó també, o sobretot, en com la humanitat ha arribat a assolir aquests coneixements. La pregunta, per a Bill Bryson, no és quants milers de millions d'anys fa que el nostre planeta està donant tombs pel sistema solar: la pregunta és com ho sabem. Com és que sabem quant pesa la Terra? Com hem arribat a descobrir que tot el nostre món, inclosos nosaltres mateixos, està format per unes partícules tan increïblement petites que no som capaços ni tan sols d'imaginar-les? A qui (i com) se li va acudir pensar per primer cop que potser els nostres continents no són tan inamobibles com semblen a primera vista?

Si dins la història de la literatura no escassejen precisament els personatges curiosos i les anècdotes estrafolàries, la proliferació d'uns i altres dins la història de la ciència resulta gairebé inverosímil. Només per això ja valdria la pena llegir aquest llibre. Gairebé cadascun dels paràgrafs que Bryson dedica a les aventures i les peculiaritats dels científics i descobridors del passat i del present conté la llavor d'autèntiques novel·les en miniatura: vides gairebé oblidades, destins molt poc coneguts i decididament peculiars que es llegeixen com autèntiques ficcions sovint humorístiques. Naturalistes que dediquen cinquanta anys de carrera a l'estudi d'una sola espècie de liquen; químics que fan servir el seu propi cos com a camp de proves i acaben morint enveritats; sacerdots amb l'habilitat innata de descobrir explosions de supernoves des del pati de casa seva... A partir del relat de les vides i les aportacions a la ciència d'aquests personatges, Bill Bryson ens fa avançar per la història del coneixement humà com qui desvela la trama de la més fascinant de les novel·les. Ell ens parla d'àtoms, de proteïnes, de quàsars i d'amebes, i ho fa d'una forma tan encisadora que nosaltres no podem deixar pas de llegir.

Si sou dels que, com jo, sentiu una por instintiva davant dels llibres de ciències, no us esteu de donar-li una oportunitat a aquesta Breve historia. M'aposto un parell de cèl·lules i tres electrons a que us convertireu en fans del senyor Bryson per a tota la vida.

09/01/2009

Hermano Cerdo

De totes les revistes literàries que es fan i es desfan a la xarxa, no se m'acudeixen gaires de més interessants que Hermano Cerdo. Avui mateix s'ha publicat el seu número 22, i, com en tots els anteriors, la seva combinació d'articles, relats i miscelànies resulta en una lectura gairebé compulsiva. Si encara no teniu el plaer de conèixer-la, no us esteu de fer-li una ullada: segur que hi trobareu alguna cosa del vostre interés, ja siguin textos de John Irving, de Zadie Smith, de David Sedaris o de Philip K. Dick, articles sobre la sèrie televisiva Dexter o sobre el suïcidi de David Foster Wallace (aquest, un dels millors textos que he llegit sobre el tema en castellà), crítiques de llibres com la biografia de Borges escrita per Edwin Williamson o com Nocilla Dream, i relats sovint originals i sorprenents.

Hermano Cerdo es defineix com "una revista en español de literatura y artes marciales", i, si haguèssim de buscar-li un paral·lel en el món del paper imprés, hauria de ser amb Quimera: pel meu gust, la millor revista literària que es publica ara mateix en llengua castellana: la més àmplia de mires, la més independent i, per sobre de tot, la més atenta a la veritable actualitat literària, que res té a veure amb premis i presentacions. (Una altra publicació realment meritòria en aquest sentit és el suplement Cultura/s de La Vanguardia, doblement meritori pel mateix fet de sortir al carrer de la mà d'un diari generalista sense caure gairebé mai en la tentació de baixar el nivell d'exigència ni rendir-se, com d'altres suplements culturals, als interessos de l'empresa editora que tenen al darrere.). El que ofereixen totes dues publicacions, Quimera i Hermano Cerdo, és una visió combativa, multidisciplinar i radicalment actual de la literatura, entesa no com un museu de velles glòries ni un aparador de novetats sinò com una forma veritablement viva de ser al món, d'afrontar-lo i pensar-hi, d'interessar-se activament pels mecanismes que regeixen una realitat que canvia d'un segon per l'altre.

Com a lectors del segle XXI saturats de novetats i (des)informacions interessades, necessitem d'espais que ens ofereixin les "altres versions" de la història literària. Gaudim-ne, doncs, i prenem bona nota. La literatura és molt més àmplia del que sovint ens vol fer creure la indústria cultural: només cal saber on buscar.


P. D. : Aquest més de gener, Quimera dedica el seu monogràfic precisament a la mort de David Foster Wallace. Tot just acabo de començar a llegir-lo, però no crec que m'equivoqui si us el recomano des de ja.

08/01/2009

Redefinir el talent

"Bolaño no hacía otra cosa que lo que todo escritor de talento auténtico está llamado a hacer al menos una vez en la vida: construir su canon sobre las ruinas parciales de los cánones anteriores. Buscar su lugar y pelear por él cuando otros lo ocupan no es privilegio de ninguna vanguardia sino el destino de todos en algún momento de nuestras vidas. Parte de los deberes de cada autor es volver a decir en una lengua propia qué es el talento, de qué valentía está hecho. Lo raro aquí no es Bolaño; lo raro es que en el enrarecido mundo de la literatura en español Bolaño y sus desplantes y sus juicios sumarios nos parezcan raros. Lo extraño no es que haya habido entre nosotros un Bolaño sino que haya habido tan pocos, que el escritor chileno y su rabia y sus ganas sea una especie de excepción viviente en una foto de familia en que permanentemente todos sonríen, o si pelean lo hacen por un plagio, un premio o la novia de tal que se acostó con tal otro."

L'escriptor xilè Rafael Gumucio, parlant de la facilitat que tenia Roberto Bolaño per crear-se enemics al seu article "Todos amigos". Publicat originalment a la revista Letras libres, el trobareu reproduït també a Archivo Bolaño, un blog de seguiment imprescindible per a tots els amants de l'autor de 2666.


31/12/2008

Desaparicions

Llegim aquest matí a El Periódico que demà, 1 de gener de 2009, J. D. Salinger complirà 90 anys. Salinger és aquest personatge esquerp, misteriós i gairebé mitològic que a mitjans dels anys 50, després d'haver escrit la novel·la de capcelera de tota una generació d'adolescents i, també, alguns dels millors contes del seu temps, va decidir de recluir-se en una cabanya de New Hampshire, fugir de les càmeres i de les editorials i dedicar-se a la pràctica activa del budisme. Ha passat mig segle des de la seva desaparició, i més de quaranta anys de la publicació del seu darrer conte; però Salinger, tot i la seva invisibilitat (o, potser, gràcies a ella), continua sent una de les figures centrals de la narrativa nord-americana contemporània.

El model d'escriptor invisible no resulta del tot inhabitual dins d'aquesta tradició literària. Des del vell Thoreau, refugiant-se a les muntanyes per escriure el seu Walden, fins l'actual Thomas Pynchon, escriptor tan literalment invisible que no se'n coneix cap imatge posterior als seus temps d'institut, la imatge de l'ermità que defuig l'atenció del seu públic per dedicar-se en cos i ànima a la creació d'una obra veritablement pròpia ha esdevingut una mena de tradició. Una tradició soterrada, gairebé secreta, que seria la vertent oposada d'aquesta altra opció, molt més habitual, de l'escriptor com a figura pública que pren part dels debats i les polèmiques del seu temps. Thomas Pynchon vs. Norman Mailer; Don Delillo vs. Truman Capote; Cormac McCarthy vs. Gore Vidal. Dels segons ho coneixem tot: cada anècdota, cada opinió, cada detall de les seves biografies; però, paradoxalment, són els primers els que més desperten la nostra curiositat.


Les llegendes sorgides en torn a aquests escriptors invisibles són múltiples i variades. A Cormac McCarthy se l'ha descrit, en els seus anys de novel·lista sense èxit, malvivint al seu automòbil i renunciant a la comoditat d'una feina com a professor universitari per no treure-li temps a la seva escriptura. De Salinger es diu que ha continuat escrivint durant tots aquests anys de reclusió, i que els seus originals no publicats ocupen ja tot un búnker subterrani a casa seva. Don Delillo hauria estat vist corrent per la Cinquena Avinguda de Nova York, fugint d'una càmara que pretenia immortalitzar-lo contra la seva voluntat. I de Thomas Pynchon s'arribat a dir que no existeix: que no és més que el pseudònim de... Ho endivineu? Efectivament: de J. D. Salinger.

Quina és la millor opció per a un escriptor? La invisibilitat? La sobreexposició als mitjans? El terme mig d'un Jonathan Franzen o un Philip Roth, per exemple? La resposta, suposo, seria que no hi ha resposta. L'opció correcta, val a pensar, ha estat en cada cas la que ha permés que avui nosaltres poguem gaudir de llibres com La carretera, com El castell del bosc, com Nou contes, com Libra, com A sang freda. Coneguem o no el rostre dels seus autors, sapiguem o no de les seves misèries i els seus gustos personals, el fet és que els llibres són aquí. Parlant-nos de tu a tu. Defentsant-se per ells mateixos.

La resta, com diria el clàssic, és curiositat.

24/12/2008

Regals

"Tu veus que s'apropa el dia del seu aniversari i encara no has preparat res i penses que et passarà com sempre i que ho hauràs de fer tot a última hora i serà una mena de mig desastre i tot plegat, com sempre, com els altres dos aniversaris, que és el temps que fa que ets amb ella, la més bonica, la més definitiva, la que més ho mereix tot. I penses en les mil possibilitats que tens de fer-li un regal, i pensant, pensant, d'aquestes mil possibilitats no se te'n passa cap pel cap, i penses, què cony li regalo si en el fons el que vull és regalar-me-li jo mateix, i tonteries d'aquestes que només són una excusa i que no saps si ella acceptaria o què."

Us sona? El barceloní Marc Romera, adreçant-se a les nostres pors més absurdes a "Aniversari 1", el relat que obre el seu recull La intimitat. El trobareu a Empúries.


22/12/2008

Literatura en dues dimensions









Algunes mostres de la feina de l'il·lustrador Fernando Vicente. Si us agrada la seva particular visió de l'escriptura, els escriptors i la literatura en general, no us esteu de visitar la seva pàgina web ni de fer-li una ullada al seu llibre Literatura ilustrada, exquisidament editat per Sins Entido i recomenadíssim des de ja per aquest blog.

19/12/2008

Dames del crim

Des d'Agatha Christie fins a Patricia Cornwell, des de Dorothy L. Sayers fins a Donna Leon, el gènere negre ha estat sempre un territori propici per a les dones. La figura de la dama del crim ha esdevingut fins i tot una mena de clixé perfectament recognoscible, popularitzat per infinitat de pel·lícules i sèries de televisió: una afable senyora d'edat més o menys avançada, preferiblement anglesa, que ordeix les trames maquiavèliques dels seus llibres mentre paladeja una tassa de té al jardí de casa seva.

Les actuals escriptores de novel·la policíaca, no cal dir-ho, estan molt lluny de perpetuar aquesta imatge. La constant renovació que el gènere negre ha experimentat durant les darreres dècades ha estat, en gran part, responsabilitat seva: escriptores tan diverses com Batya Gur, Sue Grafton o Fred Vargas han anat obrint camins nous dins un gènere centenari que gaudeix avui, més que mai, d'una salut envejable. Milions de lectors d'arreu del món ho certifiquen: de subgènere minoritari i no gens valorat, la novel·la policíaca ha passat a convertir-se poc menys que en el gènere estrella de la nostra època.

En aquesta nova guia de lectura us oferim un llistat amb totes les novel·les que tenim a la nostra biblioteca d'algunes d'aquestes dames del crim.

17/12/2008

Ha mort Francisco Casavella

Any de notícies terribles, aquest 2008. Si fa uns mesos era David Foster Wallace qui ens deixava amb només 46 anys, ara acabem de conéixer la mort, als 45, de Francisco Casavella. Un atac de cor se l'ha emportat en el millor moment de la seva carrera, quan el darrer premi Nadal concedit a Lo que sé de los vampiros havia atret finalment sobre la seva persona tota l'atenció que ja mereixien obres seves anteriors com Un enano español se suicida en Las Vegas, El triunfo i, sobretot, la monumental El día del Watusi. Barcelona perd un dels seus narradors més personals, un cronista de la marginalitat de la gran ciutat que, llibre rere llibre, havia anat configurant una mena de versió no autoritzada d'un temps i un espai (la Barcelona prèvia al 92) tan reconeixible, i tan valuosa també, com la versió que el seu mestre Marsé ens ha deixat de la mateixa ciutat durant els anys mitjans i finals del franquisme.

Com en el cas de DFW, ara només ens queda lamentar-nos pels llibres que ja no podrà escriure i continuar gaudint, potser amb una nova perspectiva, de l'obra esplèndida i ja tancada que ens ha deixat.


15/12/2008

Les altres versions de la història

El 6 de setembre de 1951, l'escriptor William Burroughs i la seva dona, Joan Vollmer, estaven al seu pis de Ciutat de Mèxic amb dos amics també expatriats. Ja feia uns quants mesos que el matrimoni havia canviat els Estats Units pel DF: el gust de Burroughs per la vida nòmada era tan legendari com les seves borratxeres, i, a més, a Mèxic era molt més fàcil aconseguir la bencedrina a la que Joan feia anys que era addicta. L'any 1944, l'apartament de Joan Vollmer al carrer 115 de Nova York havia estat un lloc de reunió predilecte del millor (i el pitjor també) de la bohèmia artística i literària del moment; set anys més tard, la que fora musa i companya de l'emergent generació beatnik era una dona fosca i trista a qui les drogues havien envellit i convertit en paranoica. Aquella tarda, el matrimoni havia estat bevent ginebra durant hores. De sobte, Joan va posar-se un got sobre el cap i va reptar el seu marit a fer de Guillem Tell amb la seva pistola del calibre 38. Segons sembla, aquest era un joc habitual entre tots dos; aquella tarda, però, la punteria va fallar-li a William Burroughs. En lloc de fer saltar el got pels aires, la seva bala va atravessar el front de Joan Vollmer i va matar-la a l'instant.

Joan Vollmer és una de les figures que travessen, vívides i fantasmals alhora, les pàgines de Personajes secundarios, un magnífic llibre de memòries escrit ara fa vint-i-cinc anys per una altra dona perifèrica a la gran aventura beat dels anys 50, Joyce Johnson, i editat finalment a casa nostra per la infalible Libros del Asteroide. A les narracions oficials del moviment, Johnson és la dona que va conviure amb Jack Kerouac durant una de les etapes més brillants de la seva vida: la que, partint de la publicació de On the Road, va suposar la seva conversió en una figura no tan sols popular sinò, fins i tot, icònica per a tota una generació de joves descontents amb l'ambient dels Estats Units de l'època. A Personajes secundarios, en canvi, el que trobem és molt més que aquesta estampa d'acompanyant del geni: trobem una dona admirable que, en una època amb els rols de gènere rígidament assentats, ho subordina tot (família, feina, benestar) al seu somni d'un cert tipus de vida intensa i aventurera que l'acabarà portant a conviure amb els grans noms de la contracultura de l'època: Allen Ginsberg, Burroughs, Willem de Kooning, Gregory Corso i el mateix Kerouac.


La narració que d'aquests anys de bohèmia i carretera fa Joyce Johnson té, a més de la ja dita, dues virtuts capitals. La primera és oferir-nos una estampa inoblidable del Nova York de l'època, una ciutat que viu, a ulls nostres, en una mena de terra de ningú acotada per la sobrietat passada dels anys de posguerra i el futur resorgir espectacular dels anys 60, i on una petita massa de músics, escriptors i artistes plàstics encara anònims malviuen al límit de la inanició al marge de la realitat en blanc i negre que els envolta. La segona, més important, és rescatar de l'oblit les petites històries de tots aquells personatges (sovint femenins) que han estat devorats per la lluentor dels grans noms a qui van acompanyar i s'han convertit, en el millor dels casos, en noms a peu de pàgina de les seves biografies oficials. La fama, sembla dir-nos Joyce Johnson amb les seves memòries, és com un forat negre que xucla tot el que es troba al seu voltant. Les dones que van estimar Jack Kerouac perden la seva identitat, la seva realitat íntima d'èssers humans, i es converteixen, per a la Història, en res més que aixó: en antigues amants de l'autor de On the Road. Les dones i els homes que van compartir el llit d'Allen Ginsberg passen a formar part del seu mite, es converteixen en etapes a la vida de l'home que va escriure Aullido, i res més. Johnson, en canvi, recupera totes aquestes figures, tots aquests personatges secundaris dins la gran narració de la Història, i ens els ofereix amb una mirada comprensiva, sensible i sovint commovedora.

Tant si us interessen l'aventura beat i els seus protagonistes com si no, val la pena que llegiu aquest llibre. És literatura amb majúscules. I això, tractant-se d'unes memòries, no és gens habitual.