84, Charing Cross Road de Helene Hanff: un dels quinze o vint llibres que us endurieu a una illa deserta. Llegiu-lo, rellegiu-lo i torneu-lo a llegir, i després veieu la pel·lícula d'Anthony Hopkins i feu-li una ullada a aquest text d'Isabel Coixet. I la propera vegada que viatgeu a Londres no proveu de visitar Marks & Co: tot el que trobareu al 84 de Charing Cross Road serà un bar de vins.
5 comentaris:
Però a Charing Cross Road encara queden llibreries! Per sort.
El llibre és una meravella, sens dubte.
Salutacions cordials.
I tant que en queden, de llibreries! Precisament tenia pensat fer una entrada d'aquí uns dies parlant d'algunes de les llibreries mítiques d'aquest carrer, com la Foyles y la Murder One.
Salutacions!
que bé que ha tornat el far a la pàgina... encara que et ballin les fotos i et porti més feina, els teus lectors ho agraïm...
jo no he llegit el llibre ni he estat mai a Londres (uf!) però si que segueixo més o menys a la Isabel Coixet i vaig veure l'obra de teatre. I he de dir que, tot i que l'escenografia era molt bona i suggerent, i els actors ho van fer molt bé, em vaig perdre molt en l'obra i se'm va allargar en excés.
Evidentment ho atribueixo al meu desconeixement a gran part de les referències d'espais i literàries... Prometo aplicar-me i sobretot, anar a Londres abans que les llibreries que quedin serveixin vi!!!
Doncs jo no vaig veure l'obra de la Coixet, Berta, però estic segur que el llibre t'agradarà. És molt curtet, es llegeix en una estona, i consisteix simplement en les cartes que es van intercambiar durant anys la Helene Hanff i un dels treballadors de la llibreria Marks & Co. I el que el fa tan especial és la forma en què, a partir d'una correspondència que comença sent estrictament comercial, aquestes dues persones que mai no s'han vist i que són molt diferents (ella molt irónica i "tirada p'alante", ell tot un gentleman anglès) comencen a entablir una relació cada vegada més íntima i molt, molt peculiar. No t'explicarè com acaba el llibre, però a mí les seves darreres pàgines em van posar un nus al coll.
Fins aviat!
Gracias por descubrirnos estas pequeñas joyas, que de otra manera nos pasan desapercibidas. Me ha parecido un relato realmente entrañable.Que buena la capacidad de la autora de decirnos tantas cosas con tan pocas palabras.
"Saluditos mil"
Publica un comentari