Yasunari Kawabata

Yasunari Kawabata és un d'aquells escriptors que, després d'haver gaudit durant uns anys d'un cert renom internacional, cauen de sobte en un estrany oblit que els acaba fent desapareixer fins i tot de les llibreries. Kawabata va ser el primer escriptor japonès en rebre el premi Nobel de literatura, però fins no fa gaire les traduccions al castellà de les seves novel·les només podien trobar-se als aparadors de les llibreries de vell, en forma de llibrets populars de butxaca de finals dels seixanta i principis dels setanta o en algun volum enquadernat en tapa dura corresponent a alguna col·lecció de premis Nobel; i, en l'àmbit català, la situació era encara pitjor. Això darrer encara no ha canviat, però, d'uns anys cap aquí, sembla que les editorials en castellà han començat a fixar-se de nou en un escriptor original, subtil i molt poètic que val la pena redescobrir.

Kawabata va néixer a Osaka l'any 1899, i la seva infantesa va estar marcada per les pèrdues: la dels seus pares, quan tenia dos anys; la de la seva germana, que va anar a viure amb uns oncles i a la que només va tornar a veure un cop a la seva vida; i la dels seus avis, que van morir abans que Yasunari sortís de l'adolescència desprès d'haver-lo criat d'encà la mort dels seus pares. Tot aixó va trobar reflex en la seva posterior obra de molt diferents formes; la més evident, la gairebé igualació dels conceptes d'infantesa i dolor present a llibres com Diario de un muchacho (Plaza & Janés, 1976).

Als divuit anys es va traslladar a Tokio, on va estudiar la carrera d'Humanitats i es va acabar especialitzant en llengua i literatura angleses. Aquest fet, el contacte íntim amb la tradició literària occidental, és una constant dins la generació d'escriptors japonesos que van assolir la seva primera maduresa tot just abans que esclatès la Segona Guerra Mundial, i acabaria donant peu a una estranya paradoxa: després d'Hiroshima, molts d'aquests autors es van veure moralment incapaços de seguir treballant dins una tradició que fins aleshores els havia nodrit com a escriptors i que ara representava els agressors, els estrangers que havien derrotat el Japó i havien obligat el seu Emperador a patir la humiliació pública de signar la rendició del seu país. Kawabata va respondre a aquesta paradoxa canviant radicalment d'estil per tal de convertir-se en un escriptor "exclusivament japonès"; en altres casos, com el del cèlebre Yukio Mishima, la resposta va ser molt més violenta i espectacular (en parlarem d'aquí uns dies en aquesta mateixa secció).

Les dues dècades següents a la guerra van significar la conversió de Yasunari Kawabata en l'escriptor viu més important del seu país, i en un model a seguir per les noves generacions. La culminació de la seva carrera va arribar amb la concessió del premi Nobel l'any 1968, un any en què sonava també com a possible guanyador el seu deixeble Mishima. Dos anys després, Yukio Mishima es suïcidava de forma ritual en protesta pel que ell considerava la submissió del Japó als valors occidentals. I el 16 d'abril de 1972 s'establia un nou paral·lelisme entre tots dos escriptors, amb el suïcidi (mai del tot aclarit) del propi Kawabata.

Entre els llibres que algunes editorials castellanes han anat rescatant durant aquests darrers anys, cal destacar Lo bello y lo triste (Emecé, 2004), una novel·la amb títol cent per cent Kawabata; Mil grullas (Emecé, 2005); i La casa de las bellas durmientes (Caralt, 2005), una bellíssima història sobre un bordell on els clients hi van a passar la nit (només a passar la nit) en companyia de joves adormides. I una recomenació especial que, fins a on jo sé, no ha estat encara reeditada, però que trobareu en diverses biblioteques de la nostra Xarxa i que potser volta encara per les taules de les llibreries de vell: Kioto. La danzarina de Izu (Plaza & Janés, 1969).

Les dues obres recollides en aquest volum resulten estranyament fascinants. Kioto és una novel·la breu que explica la història de dues germanes que es retroben a l'antiga capital imperial del Japó, i ho fa amb un estil sorprenentment visual, més sensorial que poètic; com volia Nabokov de la bona literatura, la novel·la és plena de detalls i d'imatges inoblidables. I La danzarina de Izu, publicada quan l'autor encara no tenia vint-i-sis anys, explica la peripècia d'un jove que emprén un viatge a peu pel seu país abans d'entrar a la universitat, i que es troba al seu camí amb una noia molt jove (la ballarina del títol) que desferma en ell una passió molt inquietant. Pel seu sorprenent erotisme, per la seva contenció, pel poder de les seves imatges, aquestes dues històries ja mereixen per sí soles que redescobrim el seu autor. Val la pena, ja ho veureu.