La memòria de Borges

En un dels darrers contes que va publicar, l'escriptor argentí Jorge Luis Borges imagina un estudiós de l'obra de Shakespeare a qui un misteriós desconegut li ofereix la memòria del gran dramaturg anglès. Incrèdul, el protagonista de la història accepta el regal. Els primers dies, no nota res d'estrany; rellegeix l'obra de Shakespeare, fa una visista a Stratford-on-Avon, estudia sense èxit els mecanismes de la seva pròpia memòria. Fins que de sobte la memòria de Shakespeare comença a manifestar-se: primer en forma de somnis, desprès a través de records parcials que res tenen a veure amb el propi passat del protagonista, i finalment com la memòria completa del gran home a qui ell ha dedicat tota una vida d'estudi. "Conocí estados de ventura y de sombra que trascienden la común experiencia humana. Sin que yo lo supiera, la larga y estudiosa soledad me había preparado para la dócil recepción del milagro. Al cabo de treinta días, la memoria del muerto me animaba."

La memòria d'un home del segle XVII reviu així dins el cos d'un home del segle XX: una metàfora extrema del que al cap i a la fi és la lectura. Però el que el protagonista de la història entén en un principi com un do, aviat es revela com una veritable maledicció: perfecta, completa i implacable, la memòria de Shakespeare comença a devorar la seva pròpia memòria. "En la primera etapa de la aventura sentí la dicha de ser Shakespeare; en la postrera, la opresión y el terror. Al principio las dos memorias no mezclaban sus aguas. Con el tiempo, el gran río de Shakespeare amenazó, y casi anegó, mi modesto caudal. Advertí con temor que estaba olvidando la lengua de mis padres. Ya que la identidad personal se basa en la memoria, temí por mi razón." Així, el protagonista de la història comprèn que, per tal de seguir sent ell mateix, ha de desfer-se d'aquesta memòria invasora, tot i que aixó signifiqui perdre també l'únic element de màgia que hi ha a la seva vida. Com els millors contes de Borges, La memoria de Shakespeare conclou de forma memorable: "Ya soy un hombre entre los hombres. En la vigilia soy el profesor emérito Hermann Soergel, que manejo un fichero y que redacto trivialidades eruditas, pero en el alba sé, alguna vez, que el que sueña es el otro. De tarde en tarde me sorprenden pequeñas y fugaces memorias que acaso son auténticas."

Avui fa vint-i-un anys que va morir Jorge Luis Borges. Va morir a Ginebra, la ciutat on va viure alguns anys de la seva adolescència i on va tornar per passar els darres mesos de la seva vida. La seva tomba, situada al cementeri de Pleinpalais, continua sent visita obligada per a tots els seguidors del que potser hagi estat l'escriptor en llengua castellana més influent del segle XX. Des dels conreadors del realisme màgic hispanoamericà fins als posmodernistes estadounidencs, passant per tots els escriptors espanyols i europeus que el reconeixen com a mestre, l'obra de Borges (composada per contes, poemes i assaigs; mai no va escriure una novel·la) ha estat i continua sent llegida, estudiada i assimilada com un dels conjunts literaris més rics i suggestius de tots els temps. I també la seva figura continua aixecant un gran interès. Com a mostra, dos nous llibres que s'acaben de publicar aquest any: Borges: una vida, una apassionada biografia escrita pel crític Edwin Williamson i editada per Seix Barral, i, encara més interessant, Borges, una amplíssima selecció (més de mil sis-centes pàgines) dels diaris d'un altre dels grans escriptors argentins del segle XX, Adolfo Bioy Casares, que va ser el millor amic de Borges i un dels seus col·laboradors més constants. En aquest recull, editat per Destino, podem llegir les anotacions que Bioy va anar fent sobre Borges al seu diari durant més de quaranta anys de vida i treball en comú. El resultat és la crònica d'una de les amistats literàries més llarges, intenses i productives del segle passat.

Vint-i-un anys després de la seva mort, els llibres de Borges continuen resultant tant sorprenents, suggestius i actuals com el primer dia. Si encara no heu llegit res seu, us recomanem els contes recollits a Ficciones i a El Aleph: unes històries plenes d'intel·ligència i d'imaginació que són la imatge perfecta de l'obra de Borges. Una obra (quedeu advertits) que crea adicció.